La fe mou muntanyes

És la fe, el sentiment que en guia cap a un futur segur, que ens dóna forces per acabar el que comencem, i acabar-ho bé. Quan hi ha una manca de fe, el sentiments no són mai prou clars i tot és un esbòs del que en realitat hauria de ser. Diuen que la fe mou muntanyes i que és la causa de qualsevol cosa meritòria que fem.
Vull pensar que sempre he tingut fe en alguna cosa, encara que no sé ben be en què. La fe en un déu, et proporciona un descans plaent com a recompensa. Però que et dóna la fe en un món millor, on la tothom te fe en ell mateix i en els demés. On la fe s'ajunta i crea un vincle més que fort, intrencable que uneix alts i baixets, prims i grassos, blancs i negres, amb la fi de conviure i estimar-se

Quan de temps deu haver passat per què no reconegui el que veig. Com deu haver canviat tant, tant com per què ara, ja no sigui el mateix. Busco, paro l'orella, intento entendre però és en va. Sóc fora de lloc, aquest no és el meu context i si miro al meu voltant, tot és , paradògicament igual que sempre. Així com una lletra balla de paraula en paraula, i sempre hi és, i encara que marxi a un altre text, sempre existeix. Jo marxo aquí i allà sempre empès per la monotonia. Si abans podia, ara m'han tallat la llengua i no puc dir res, i si ho dic semblo inútil i no se m'enten. I encara que em queixès no serviria de res, perquè el que ha canviat, qui gosa descanviar-ho? Potser sóc un infeliç que només és capaç de recordar sense actuar.

Pare dels seus súbdit i rei dels seus fills

Graumald visqué una vida plena de joia i glòria. Era rei del seu regne, genet de la seva montura i espòs de la seva esposa. Governà amb duresa però tendresa quan el poble passava moments delicats. La seva paciència fou tal, que li feren un bust sobre marbre i el plantaren al bell mig de la plaça major. Se sentia recompensat i agraït i tot anava millor del que hagués pensat.

Potser el que més el commogué fou veure com creixien els seus fills, enseñar-los tot el que ell sabia, que no era poc. Al temps de fer-se grans, Graumald sentí un quelcom dintre seu. Com si aquells anys preciosos de fer de pare haguessin acabat en res. No va ser fins al llit de mort, quan va saber que no era fill de la seva mare i tampoc pare dels seus cinc fills. Ell havia estat fill de fuster, que en un acte negligent havia oblidat el seu fill dintre un bagul esplendorós, fet precisament per a la casa reial. Aquell bagul va ser portat a la cambra de La, reina del regne, que el descobrí i en un acte de compassió l'adoptà. Va enterar-se també, que la seva dona havia quedat embarassada abans de casar-se amb ell, de tots cinc fills plegats

Graumald fou enterrat en uan tomba que no l'havia d'haver correspòs i deixà l'herència a cinc nois, que ell havia criat, però que no eren fills seus. Però no morí d'angoixa, per què malgrat el desengany, i tota la penúria que en aquell moment va caure sobre ell, se sentí durant tota la vida un bon PARE i un REI magnànim.

El transformista

Devia ser tardor, quan pel barri de l'Eixample aparegué, sense cap publicitat, una fira. Aquesta fira era fantàstica, tenia una sínia enorme, aquesta era tan colossal que sobresortia per damunt dels edificis i es podia veure des de qualsevol terrat de Barcelona. En aquesta fira, el que va tenir més exit va ser, sens dubte la "fabulosa sínia omnipresent", com posava als tickets d'entrada. El que ningú va trobar en falta va ser el transformista. Els transformistes solen ser divertits, alegres, juguen amb qualsevol aspecte d'una vestimenta. Però el d'aquella fira era un personatge, ni de lluny tòpic, sinó més ben extrany.
Aquell home tindria uns trenta anys, era petit i robust, feia uns de les seves cames com pilars per exagerar aquell caminar supèrbi, que li donava aires de grandesa. Aquell homenet, de semblant emmurriat, no parava mai quiet. Ni un minut podia estar-se sense aparèixer en una banda de la fira, primer vestit com un pallasso, després, per l'altra banda apareixia com un detectiu secret. El problema que tenia era que mai ningú no es fixava en ell. Mai ningú no va dedicar-li un somriure, ni tampoc una ganyota., mai ningú no va dedicar-li res. Sempre tenia una forma diferent, amb una manera de ser diferent, i fins i tot semblava que quan es vestia de jugador de bàsquet, creixés uns centímetres.
El transformista frustrat va ser ignorat per tothom i per més que canviava, per més que rebuscava en el seu bagul per veure quina singular disfressa podria utilitzar, ningú no el felicitava pel seu vestir, ningú.
Aquell transformista va morir, i va morir sense que ningú li hagués donat importància. La policia forense va dir que quan el van trobar, ofegat pel munt de disfresses que se li havien vingut sense control al damunt, tenia una cara trista que reflexava clarament un buit. Un buit que potser era el que l'havia mort.

El joc d'amor

Sense cap sospita, com l'abella posa rumb

Encara que no conegui, ni de lluny, seu futur

Tot guiant-se, sens conèixer, deixant-se portar per l'olor pur

Vola veloç, sens demora, provocant un greu zum-zum

Ja no puc tornar enrere, estic enamorat

Desprèn un aura, atrapadora, tan irresistible

Que me semblen, tots seus gestos i postura, tan sensible

Incapaç de ferir-la, inconscient del meu destí, estic embelesat

Qui fou Desireé d'Anglesola-Montsalvatge?

La veritat és que Desireé no fou ni de bon tros un trobador normal i corrent ja que principalment no fou un sinó una trobadora. A Desireé la vida no li feu bon guiny ja que, en una infancia marcada per les tragèdies, repletes de dolor i desolació, Desireé va haver de desenvolupar el seu enginy sense cap ajut, ni per part de pares, que eren pagesos analfabets sense ànim ni ambició d'arribar més lluny, ni per part de tutor, que fou qui la va guarir mentre era fora del seu poblat, per anar a l'escola. Desireé havia de passar llargues temporades fora de casa deguda la impossibilitat de recòrrer la distància de set mil milles cada dia. La seva ausància fou aviat oblidada, a casa seva, on havia nascut i havia crescut fins l'adolescència, hi havia vuit boques més a les que havien d'alimentar i les viut eren masculines així que ella fou, per així dir-ho, la escollida pel desterrament.

Superant tota mena d'adversitats, la gana, la pesta, la falta d'higiene i sobretot la poca conexença de la llengua, va aconseguir fer-se un lloc en la petita pero superpoblada contrada de Montsalvatge. Donada la sorpresa que causà la seva astúcia, a l'hora d'utilitzar els pocs recursos lingüistics que tenia, va aconseguir cridar l'antenció d'un dramaturg més que conegut per aquella època. Se li ensenyaren totes les arts, inclosa la de trovar, aprofitant cada instant per llegir, aprendre més, ja que creia que els temps perdut anys enrere era ja irrecuperable.

Bernard August Mancellidor proporcinà a Desireé tot el que ella hagués pogut desitjar, ella sempre el tingué en molt alta estima ja que tot havia començat gràcies a la oportunitat que el mestre l'havia proporcionat. Als disset anys era ja una mestra del llenguatge occità, dominava com si d'un annex del seu cos es tractés. Sense deixar-se doblegar per les pautes imposades per l'església i recolzada totalment per Bernard August, capgirà una situació fins llavors tòpica, el vassallatge del trovador a la dona. Ella pensà que si ells podien fer-ho i enamorar d'aquesta manera esposes dels més rics nobles, ella n'estava capacitada.

Sense demora, escribí centenars de càntics i versos dedicats al seu home ideal, aquell home inaccesible. Un amor platònic que la mantingués sempre expectant a noves sensacions i experiències. Fou en busca del seu amor i trobà, resguardat en un magnífic palau de porcellana, on trobà un jove que la motivava a fer més i millors odes. Desireé morí al poc de conèixer al jove, no per vellesa ni molt menys, morí per la pesta que arribà de nou a les portes de casa seva, com quan era petita. Aquell cop Desireé fou forta i amb l'ajut dels vuit germans li donaren calor i s'ajudaren mutuament per sobreviure, ella ara estava sola. Era el preu que havia pagat per ser dona, era el camí que li havien donat ja escollit. Morí el 30 de febrer, fou un dia tràgic per aquells qui a base de il·lusió havien estat perseduint el seu somni ja que havien abandonat el seu destí. Desireé d'Anglesola-Montsalvatge era un referent. Es per això que el dia de la mort de Desireé fou eliminat del calendari, deixant d'aquesta manera un buït en la història.

El que ella mai va saber fou que aquell jove príncep, era un dels seus germans petits, Anhaust.

Amor: Inclinació o afecció profunda envers una persona.

L'amor de vegades és més que un sentiment, l'amor de vegades està per allà on parem, està allà on no ens fixem. On mai haguessim dit que hi pogués haver amor, n'hi ha. És ben cert que només es té en compte l'amor que es demostra cap a les persones que t'estimes, però també existeix una altra classe d'amor, una altra classe de manera d'apreciar tothom qui t'envolta. Aquest mètode és l'amor NO-DEMOSTRAT, aquest és un amor que aparentment no hi és, que deixa perplex a qui el busca, no el troba. Aquest amor és un amor secret que només és palpable quan es creuen dues mirades amb alguna cosa en comú. No cal demostrar l'amor envers un amic, doncs un amic sap sempre com trobar-lo, on buscar del teu interior per poder arrancar-te aquelles paraules tendres o d'altres feixugues que el deixen vulnerable a tothom, que tens reservades per algú especial. Algú que no cal que et conegui a fons, només que hagi observat amb atenció allò que deies, que feies, que et proposaves fer.

Amor no és qui uneix una princesa amb un plebeu, amor és qui els manté l'un aprop de l'altre sense necessitat de demanar-ho. Amor es qui aconseguix que aquells qui de veritat t'importen se t'apropin cada dia més, i més fins que ja no calgui que Amor estigui pel mig. Només tu i els qui t'importen.

Com sóc jo?...Com voldria ser?

La veritat és que qualsevol persona no té unes característiques i prou. Una persona no es pot definir només amb unes línies, calen anys d'intimitat per poder arribar a descriu-re a aquell qui et proposes anomenar.

D'aquesta manera i seguint les pautes anteriors, crec que en aquests moments, ningú no seria capaç de d'escriure'm tal i com sóc sense trabes ni cap oposició. Només jo, que he estat convivint amb mi mateix bastants anys em puc permetre el luxe de alardejar i a la vagada la vergonya de criticar-me.

Sóc un aprenent de les experiències que ens dóna la vida i intento exprimir al màxim cadascun dels moments, tan tràgics i inverossímils com expectants i fortüits. Trec conclusions de els comportaments de les persones que m'envolten, arribant a ser fins i tot una mica molest. Potser sóc massa analista? Pot ser, però aquesta és una forma de ser que de moment m'ha donat més ilusions que decepcions.

La ambició d'aquest jove analista és arribar a ser menys ignorant, al cap i a la fi, dedica bona part del temps en aprendre. Vol ser potser més racional del que és ara, arribant a dominar la capacitat de raonar i donar diverses possiblitats en la majoria d'àmbits en aquesta vida. Vol, més que res, no ser rebutjat en una societat on l'observació ja no està de moda i l'acció a passat a un PRIMER pla.